Miratge.
Quina putada!- vaig remugar. I tot seguit, quasibé d´una, vaig tancar els ulls per millor deixar anar la decepció. Per millor deixar anar-me´n.
Són les sis. Com cada dia, no m´ha calgut esperar el brunzir del despertador per saber que ja és hora de llevar-se. Cinc minuts, vinga, només cinc minuts més per assaborir i allargar el plaer de començar un nou dia.
Torne a tancar els ulls, assaonadament, conscient de la golafreria que suposa robar uns instants preciosos per tal de poder disfrutar-los en la privacitat més absoluta. Per un moment em sent una mena de déu que tot ho pot i tot ho controla...ho tinc tot, tot el que desitge, i administre aquest plaer a voluntat com si d´un onanisme cronològic es tractara.
En la foscor m´acoste a ella , a poc a poc i a les palpentes, per ensumar l´olor del seu cos i sentir l´alé que exhala els seu nas en rebotar a la meua galta. No canviaria aquesta escalfor per cap de les penyores que m´han arrobat al llarg de la vida. Primer la bafanada càlida i perfumada estavellant-se en la meua pell i, a la fi, l´enmiratllada frescor de la humitat que s´evapora tan delicadament com la primera vegada.
Obric els ulls al contrallum del primer sol i, més aviat endevine que no pas veig la seua silueta jugant a l´amagatall sota els plecs del llençol.
He de fer un esforç titànic per no esclatar en rialles. No puc ser més feliç. M´ha costat tant trobar-te com trobar-me al teu costat. Des que sóc a vora teua, tots els porus del meu cos regloten felicitat a pleret. Els puc sentir, és la meua pell qui sent sobre si mateix el caliu eruptiu del més fogós dels volcans.
Torne a riure, i ara si, m´asserene...o, potser només crec que m´asserene.
Obric encara més els ulls per reconèixer com la corba esplendorosa dels teus pits esdevé costera vertiginosa, andola sacrosanta i secreta, cap al cove secret del teu melic: La fita i senyal d´entrada al casal del teu sexe.
M´ature a alenar i intuisc tot el pèl regirat del teu púbis, i és clar, m´excite sense cap més opció que no siga rendir-me al tremp. La pressumpció de l´humitat hospitalària m´invita a llepar l´entrecuixa en comunió veritàble, dèrmica, olorosa, saborosa i inesgotable. Sóc bon devot teu i no podria deixar d´assistir-hi amb l´entusiasta emoció que acompanya la fe d´aquells que es preserven etèrnament neòfits.
Proubé sé que no sóc un bon amant. Amb prou feines passaria l´examen més senzill de l´ars amandi. Mai no ho he estat i seria ridícul sublimar tanta sort present en obviar tòrpides habilitats tècniques. Sóc, més aviat, amic de la força del bes i l´abraçada. La llengua, els llavis i les mans són les eines amb les que he bastit el meu reialme.
Moltes nits, quan sent com les teues mans em cerquen sota el cobrellit, em done pressa per deixar-me capturar i diluir-me d´inmediat en l´absoluta indefensió que em provoca el teu tacte. I malgrat sentir que amb el pas de les hores les cames i els braços s´entumeixen per la immobilitat, mai no canvie de possició per por de perdre l´escalfor de la teua fricança.
Quan s´ha deixat l´infern enrere, ningú no canviaria una vida al purgatori per uns escassos minuts a un cel tan enlluernador com insegur. Al capdavall, el més gran dolor esdevé ben poca cosa quan s´adoba amb el bàlsam salvífic del teu tacte. I aquest pensament tan cert em provoca una lletania de plaer que desgrane amb el ferm propòsit d´adorar totes les advocacions que nodreixen el meu goig....
Santíssims pits nutricis, deixeu-me xuclar-vos amb fruicció.
Maluc esplendorós, permeteu aferrar els meus abraços.
Dolcíssims llavis, beseu-me amb passió infinita.
Avenc perfumat, obriu el barral del vostre encens i aboqueu-lo sobre la meua boca.
Humidíssima llengua, apaigaveu la meua insaciable sed de lascívia.
Suavíssimes mans, acompanyeu amb carones la meua pell i arrossegueu-la fins la vostra profunditat insondàble.
Natges duríssimes, acolliu-me fins l´èxtasi.
Clatell ombrívol, hostatgeu la llepada mes dolca i la més salvatge.
Devotíssima boca, devoreu-me de cap a peus....
I, si d´acàs, embogit per la luxúria, m´oblide encomanarme al delit de les teues angonals o a la tensió infinita dels teus mugrons, m´aplique la severíssima penitència de tornar a recitar tan gojosos precs, no només de pensament, ans de paraula obra i acció. I encara més, conjure el pecat de l´oblit amb el propòsit d´esmena i el de mai més no badar. Perque cada plec de tu, suma i esdevé capital en la meua capacitat de sentir-te. Tot i que no sóc jo qui sent, ans qui s´abandona i perd el seny en les contrades inabastables del teu sentir.
Torne a mirar el rellotge. Ha passat mitja hora....maleïts cinc minuts! El temps sempre corre a la contra i encara més quan menys vols adonar-te que això passa.
És hora de llevar-se. Ara si que em cal encetar la jornada. Sé com resultava de costós fer-ho sense tu a la vora, però tantes certeses només poden empentar-me a menjar-me el món cada cop amb més gana.
Quina putada!- dic remugant. Quina putada! I tot seguit, quasibé d´una, tanque amb ràbia els ulls una altra vegada. Un cop més, només la constatació de la soledat estricta m´acompanya. Moc el cap per escampar la boira dolcíssima dels somnis que enverinen el meu descans, i me´n adone que avui és el dia i que no em cal esperar-ne un altre.
Així, d´un glop certer m´empasse, tot d´una, el verí, els somnis, l´esgotadora decepció i la ràbia. Tanque els ulls i només espere que el veritable no res em trobe. I mentre la panxa se´m rebolica, el vòmit brama pietat a la meua sordíssima consciència.
Ara si, de cop, entre per la porta gran a gaudir dels cegs plaers de la inexistència.
Hagués volgut dir: També jo, he viscut! Tanmateix només he pogut arrossegar dues paraules entre la bava: Quina putada!
